Made with
Mobirise.comEl brancatge, com mans esteses, busca i recull la llum i l’escalfor del sol. I l’aire.
Les arrels s’enfonsen per atrapar l’energia de la terra. I l’aigua.
És en el tronc on es concentren les lluites per la supervivència. Creixement i renovació. Rastres i rostres del pas del temps.
La meva no és una mirada amable. És un fluir essencial, on el sentit i el pensament esdevenen grafia.
Pep Busquet
des del no res
des de la no ombra
et parlo sense veu.
embolcallat de sorra, soc pols,
amb la mirada perduda, sense ulls,
t’escric aquesta imatge com un rastre sense rostre.
les cendres no recorden el foc.
allò que fores :
aquelles veus, aquells silencis ...
camins sobre el mar.
llum
ombra
dins el desert d’asfalt.
Aire.
El silenci contingut marca el pas de la dansa.
Ocell ferit, que et precipites i et llences i et revoltes furiós dins l’invisible gàbia.
El temps flueix despectiu obrint i tancant paraules, deixant marcat a la pell el teu rastre.
el mar s’ha assecat
i la barca resta encallada
esperant que ragin les fonts, la pluja i l’aigua.
que les teves mans deixin de cavar l’abisme.
construeixen lentament la muralla.
retallo finestres.
obro portes.
el dins i el fora s’abracen.
però, la inquietud persisteix.
necessito la llum com l’aire.
El filat encistella
pedres.
muralles de fil,
reixes.
punxegudes fronteres
amb cossos sagnants
penjats
miratge
de la nova terra,
terra de colors,
miratge
de llibertat.
nàufrag de terra endins.
no sé on agafar-me.
les forces fan figa.
i enlloc apareix aquella paraula.
el mar és negre.
i aquí les onades ens fan arribar mots desoladors:
sense adonar-me, m’he quedat sense casa.
sense adonar-me, m’he quedat sense...
sense adonar-me, m’he quedat...
Sense adonar-me...
Sense...
Envoltat de flaire de cotxe nou,
i llums de colors que pregonen la més gran indiferència.
sense dignitat.
algú pretén que no sigui res més que suro.
suro flotant primer i després deixat estar a la sorra.
no sonarà més la sirena.
a la fàbrica s’ha aturat el brogit d’ aquella activitat monòtona i repetitiva.
s’ ha aturat aquell ritme marcat pel tracateig dels telers.
els espais retenen l’eco de mirades, gestos i hores mal viscudes.
han restat la quietud i els silencis de les seves petjades i els seus rastres…
oneja el mar.
i l’aigua rastreja la sorra deixant crits que no vénen de tan lluny.
buidarem el mar.
així podrem enterrar, en terra eixuta, les restes de tants naufragis.
o llançarem unes llavors, que un cop obertes, flotaran, i cada llavor una flor, tantes com nàufrags del mal son.
tantes que faran un jardí, líquid, que abastarà des de Venècia a Istanbul, des de Barcelona a Alexandria.
no deixarem de plorar tantes absències.
onejaran flors.
parla l’aigua
plou
crida l’aigua
plou
brama l’aigua
desfermada força
tro
fúria
aigua
no hi ha camins
cicatrius
Quan el desert és mar
i el mar silenci,
la foscor il·lumina
petjades sobre blanc.
navegant ...
retalls de vida
llisquen i s’esmunyen
riu avall.
criden
i se’n van.
la pluja
posa al descobert
estructures soterrades
que intenten frenar
la llibertat de l’aigua.
La parla ho intenta.
La llum trenca fronteres entre mots.
Arrugues a les mans i solcs a l’ànima
Lliscant suaument, imperceptiblement,
sense esperar res.
La quietud com un estadi:
el temps congelat a cada instant.
Una remor...
Conscients que les esquerdes que acaronen el nostre entorn
formen part de la nostra, primer imperceptible i després d’una evident i
esclatant degradació.
Amb dificultats ens dirigim cap aquell punt on l’escalf del sol i la llum
ens permetran badar una estona més.
Sense esperar res.
Aquests murs, no callen...
Recordes ?
Recordes aquells infants ?
Recordes ?
Recordes aquells xiulets creixents, frec de metall i aire ?
Recordes aquell tro negre carregat de foc i sense límits ?
Recordes aquelles convulsions de crits, de vermell de sang i cossos, trossos de cossos, de pedres ferros i metralla ?
Recordes aquella pols i aquell silenci i aquells plors i el desesper...
I aquell fred gelat de mort calenta ?
I d’aquells assassins, què se n’ha fet ?
La bestia segueix viva i la seva ombra desafiant planeja entre nosaltres...
Mira.
Cambra fosca.
Negació.
De nom n’hi havia,
però el batec del no temps
l’ha convertit en nombre.
Quants noms esborrats ?
Quants jo suplantats ?
Eliminats ?
Mur blanc
sense escrit.
Cunetes.
he arrossegat, amb dificultat, la meva mirada sobre aquest bosc.
la meva boira m’impedeix endevinar la vostra forma amb nitidesa.
no sento els ocells,
ni la remor de les vostres branques.
ni la pluja de fulles a la tardor.
ni l’olor dels bolets, ni la molsa, ni la pinassa.
sols sento el no vent que em colpeja la cara.
mal presagi.
la caverna ofega
i converteix en foscor
el bosc de cristall.
esquitxos s’escapen
paraules que brillen
fugint del silenci
cridant.
la remor ve de lluny
temps enllà
espai enllà
eixut i aspre silenci
bombolles de sorra
espurnes d’aigua
on és aquell esclat?
descaminant l’estel s’enfila
pentinant l’aire
Les onades sacsegen el temps.
Mentre, em dissolc
mediterràniament
i de sobte el signe:
tota la força del gest
i la màgia dels seus límits.
paisatges amb.
entro en tu,
braços oberts,
rebo la teva energia
de l’aigua,
i les pedres i dels arbres
i la llum.
extasiat
camino.
entre penombres...
blanc i negre
i tots els grisos
entre penombres...
verds i grocs
tots els matisos.
entre penombres...
vermell.
espurnes
volves de llum
voleien
brasa encesa
gotes.
regalimen
polsoses
grises
enfangades.
llàgrimes
la línia parla
camí sense retorn
la llàgrima
humiteja les engrunes
d’allò que no tornarà
esfera blanca
no arriben
aquells sons
tan familiars
s’instal·la de nou
el silenci
sobre l’asfalt venteja,
no troben descans.
la humida terra
les està esperant.
a les branques eixutes
creixen
castells de foc.
però la glaçada
s’ha endut
aquell bri de futur.
esquitxos de vida emplenen calaixos.
en el barri dels records,
carrer de l’oblit.
edificis plens d’històries.
suburbis menystinguts.
objectes que reclamen
una opció de llum.
m ar
- ort
- ur
el ritme de les onades
és ressò
de milers de cors que han deixat de bategar,
els seus crits esquerden les paraules
i esmicolen murs.
l’aigua crema .
Epíleg
capes
hores
dies
es sobreposen.
anys
s’encrosten.
ofegada aspra pell,
escorça.
tendres fulles,
carícies d’aire.
l’escalf d’una ma.
Com tots els peus,
els meus peus
s’enfonsen atrets
per la força de la terra.
Drets i tossuts
ens mantenim
malgrat mals vents
trenquin les nostres branques.
Ens mantenim arrelats.
Afilades destrals
no podran impedir
que els dits
s’enfonsin
fins aigües mil·lenàries.
Braços oberts
abraçant l’aire.
des de la fragilitat
m’interpreto
i camino
vers una transformació
mai definitiva. (punt i seguit...)
pluja de fulles
a l’aire
tou de catifa
als peus
el temps aturat
una estona
braços silents
cercant déus
Quantes aigües han passat
per aquest riu ?
Ara, eixut.
Quantes plantes han crescut
en aquest camp ?
Ara, erm.
Respirem pols.
S’ha dessecat l’aigua.
tossudesa
eixutes branques que bramen
el temps emmirallat a la crosta
remor
malgrat tot
tornarà a florir
Tot el temps és passat.
Petites senyals
mostren la teva estada,
i la pols
un feble rastre.
Inequívoca presència
enyorada.
ets el rei
al teu pas creixen les cendres
i ens parles de la fragilitat de la natura
ets pallasso
i no t’adones
de la teva precarietat
tens la vida
i no la tens
fereixen les bales,
les porres fereixen,
i els cops.
fereixen les paraules,
les mentides trenquen,
cremen l’ànima.
ens voldríeu trencats,
irrecuperables,
com vidre esmicolat.
encara que adolorits
i fràgils,
som aigua,
som terra,
som arbre.
som el bosc que reneix
després del foc.
som l’ahir i l’ara.
i aquestes ferides
ens fan més forts
i més tossuts.
"La llevantada s’enduia tendals:
l’aixopluc el trobà a redós
d’una construcció mil·lenària."
"Cobejat per la penombra i el silenci
la seva paraula es feia present
quan altres ulls acaronaven
encuriosits i receptius
les seves pàgines."
"ell, en la solitud,
junt amb aquest indret,
han construït un cànon
de melodies úniques, indestriables.
Irrepetibles."
"Closes les portes i enllitats els seus fulls
resta el regust d’una experiència única.
I la necessitat de fer palès el meu agraïment"
"Mentre la tempesta persisteix..."
"Pep Busquet
juny 2017"
he arrossegat,
amb dificultat,
la meva mirada sobre aquest bosc.
la meva boira
m’impedeix endevinar
la vostra forma amb nitidesa.
no sento els ocells,
ni la remor de les vostres branques.
ni la pluja de fulles a la tardor.
ni l’olor dels bolets, ni la molsa, ni la pinassa.
sols sento el no vent que em colpeja la cara.
mal presagi.
visible
la teva presència
lluny
i cada cop més propera
el temps immòbil
trencat per l’abisme
Provenen de l’aigua les teves formes
i els teus camins
les teves arrugues canten el pas del temps
i canta l’aigua
i crida
i llaura la terra mentre s’esmuny.
racons que parlen
força i tossuderia
solcs
presencia fugissera
senyals
esmolada
pentinada
plantes
pedres
i restes
de civilització civilitzada
El temps es fa llarg.
L’arbre del davant acull.
Ara una merla. Ara una mallerenga. Ara un gafarró, que potser és un lluer. Ara un rossinyol. Ara un pardal.
Mentre unes garses es persegueixen pel teulat.
Ara l’hivern s’acomiada veient festejar els tudons.
La vida, a fora, continua, ara els veig tant fràgils, però tant lliures!
Ara és l’aigua que anuncia l’abril.
Rajolins s’escapen i regalimen. Ara els esquitxos dibuixen focs de llum. Ara la dansa ha canviat el ritme. Ara el murmuri s’ha convertit en crit. Intento endevinar el nou salt, el nou pas. Ara les gotes s’enlairen mostrant la seva alegria.
La vida, a fora, continua, ara veig l’aigua tant rica i tant lliure!
Des del balcó , es fa llarg esperar.
Ara són les paraules les que voleien. Ara també s’escapen.
Ara les atrapo. Impossible retenir-les. Ara onegen, ara s’esfumen.
Semblen tant lliures les paraules !
La vida, a dins, continua: és ocell, és aigua, és paraula.
Mentre, els cossos cerquen escalf .
Made with
Mobirise.com