HTML Website GeneratorJUSTIFICACIÓ
Com es pot explicar que un s’entrebanqui cada dia amb la mateixa pedra,
que després s’aixequi i al dia següent, tornem-hi, altre cop l’ensopegada?
Es tracta de fer tot l’esforç, tot el procés, per tornar a aixecar-te.
Sembla que l’ intel·ligent seria evitar l’ensopegada.
Però què passa quan portes la pedra incorporada als teus propis passos?
LA MEVA ACTIVITAT
Així neixen les meves imatges trobades. De sobte dius: “és això”. No fas cap procés reflexiu, simplement s’estableix un lligam entre l’això i el jo, i aquest lligam és determinant. Això és el que trobo i això m’impacta. D’una manera natural et trobes en la necessitat de fixar-ho. No puc renunciar a aquest impacte de la llum, que afecta de ple els meus sentiments. Serà que trobo fragments del meu jo? Serà que em reconec en aquestes petites coses?
(“El que mai he vist abans és el que reconec” Diane Arbus.)
De sobte és la buidor, l’absència, el que mou tot un procés contrari. La construcció reflexiva del lloc. Paisatges sentiment, llocs carregats d’essència, llocs potents. Simulacres que esdevenen reals. D’aquí surten les meves imatges construïdes.
La càmera esdevé escàner. L’espai de treball bidimensional. No puc defugir de l’acumulat històric. A la cuina em deixo endur per la potència abstracta de les imatges, donant importància a les tensions, que, en definitiva, són les que creen llenguatge i sentit.
El meu interès no està en el testimoniatge de la representació, el veig més proper a la transformació de la realitat.
Afirmacions de risc:
La penombra ens acosta a l’essència més profunda de les coses. ( Tanizaki.)
L’art ha de punxar; no pot renunciar a l’ara i aquí. (Goitisolo.)
L’abstracció no representa, sinó que significa; assumint el seu caràcter d’obra oberta.( Cirlot.)
L’art és expressió, comunicació. Filosofia i llenguatge. ( Tàpies.)
M’adono de les cadenes quan em moc. ( Luxenburg.)
He rebut amb interès la vostra proposta de participar en aquest treball col·lectiu.
He tingut sobre la taula, durant força temps aquestes tres imatges que m’heu enviat : retrats amb “posse”, estàtics.
El meu interès ha estat el posar de manifest les següents consideracions:
L’anonimat dels personatges.
Els homes son els tripulants.
Les dones les tripulades.
El mar encalmat.
El temps aturat.
La solidesa del moment.
Tot previsible.
Nosaltres hi érem ( Els mariners, La “prota”, les noies.)
En front de la pròpia vida entesa com un viatge, on res és estàtic, tot és vulnerable; on les dinàmiques canviants fan impossible la previsió.
El temps en forma d’onada te la suficient força per capgirar-ho tot, per posar les persones en una situació de d’inquietud i feblesa.
Com fantasmes els personatges és fan fugissers, i s’integren en aquest mon revolt.
Tots hi som, els fotògrafs també
Pep
AQUETS MURS NO CALLEN ...
MIRA.
Hi ha obres que et cremen a les mans, que tens la urgència de compartir-les.
Lluny del pamflet, l’art no pot defugir de l’ara i l’aquí.
Lluny del mercat, i l’adorno, l’art te un paper important en la transformació social.
El llenguatge de l’art ens ha d’interrogar sobre el propi llenguatge, lluny de tendències i modes.
L’art és expressió ... és dubte... és sensació... és pensament...
Que la mirada de cada u obri camins a altres mirades.
M’agradaria comptar amb la teva presència a l’acte de inauguració de l’exposició el proper dissabte, 3 de maig de 2014, a les 19 hores, a la sala d’actes del Casal de Cultura de Matadepera.( C/ Pere Aldavert, al costat de l’Església )
Gràcies per endavant.
Pep Busquet Exposició del 3 de maig al 15 de maig. L’exposició romandrà oberta de dilluns a dissabte de 19 a 21 hores. I diumenges de 11 a 13 hores.
Hola Marta.
L’últim dia que vam parlar ja em vas comunicar la teva intenció de no continuar amb la Galeria.
També em proposaves que jo m’impliques amb una línia més de debat i recerca utilitzant el teu espai. Ja et vaig deixar entreveure que en aquests moments m’interessava més dedicar-me al meu treball personal.
No puc evitar, de totes maneres, sentir-me implicat d’alguna manera amb aquesta petita història de la teva galeria.
D’entrada agrair-te els esforços i dedicació a la meva exposició : Silencis. Que encara porta cua...
Com els artistes, vares tirar endavant un projecte a prop de la conquesta de l’inútil...i la utopia.
Res ha estat en va.
L’art en aquests moments no necessita galeries, necessita espais públics que donin veu a les diferents denuncies i llenguatges compromesos per tal de potenciar els valors de transformació que porten implícits. L’art i la cultura no poden transformar la societat, però sense art ni cultura no hi ha transformació vàlida possible.
Les galeries tindran de transformar-se, deixar de banda el seu paper d’especuladors de l’art. El valor no te res a veure amb el preu. Les galeries han de fer un paper de suplència, primer, i després implicar-se amb un teixit municipal més ampli. Una estructura cultural pública. Redefinint la seva funció i la seva economia.
Penso que tu has aportat un petit gra de sorra en aquesta transformació a l’incorporar a les teves propostes expositives sessions de lectura de textos ,poemes, debats... Amb una consciència que traspassa l’habitual.
Gràcies per la teva actitud i per la teva feina.
Amb afecte
Pep Busquet
IMATGE I PARAULA: coses a dir
Això no ve d’ara. Primer va ser la necessitat d’influir (incidir per canviar) en la percepció i conceptualització de l’art a nivell social. L’art i el desenvolupament humà.
Sempre he necessitat de l’art per expressar-me. Amb el temps m’he adonat que la recerca del propi llenguatge és el camí que més m’apropa a mi mateix i a l’entorn.
Que tots sapiguem escriure, no vol dir que tots siguem bons escriptors ni bons lectors. Que tots fem fotografies no vol dir que siguem bons fotògrafs. A tots alguna vegada ens surt una frase lúcida o una imatge esplèndida, tècnicament perfectes. Penso que amb això no n’hi ha prou.
Els llenguatges serveixen per comunicar-nos, però no sempre ho aconseguim: Cal tenir coses a dir, coses que surtin de nosaltres.
Estem massa prop de la banalitat, del “oh! que maco” o del “que güai”.
I la novetat no és per sí un valor: Cal anar a fons.
Som autors: Hem de construir el nostre propi jo.
Som actors: Hem d’ensenyar-nos sense trair la nostra essència.
Més que ser originals, crec que el que ara compta, és ser autèntics i això és el que intento amb el meu treball. Sense renunciar a la meva capacitat d’influir, d’incidir per canviar...
No és això, companys, no és això...
La invenció de la fotografia (1830) va trencar aquella dèria del virtuosisme imitatiu. Els retrats pictòrics, més enllà de la tercera generació només testimoniaven la seva autoria a través de la “firma”, ningú reconeixia al personatge retratat.
Ara a l’època de la post fotografia, no ens hem tret de sobra aquella dèria i tots ens considerem perfectes artesans de la imitació. Cal també, pensar.
A finals del segle XIX, des de l’impressionisme cap aquí, s’han succeït tota una sèrie de moviments , propostes i reivindicacions en torn de l’art, vinculats, no pot ser d’una altra manera, i reflex dels diferents moments culturals i històrics.
Pot ser, sense adonar-nos, hem oblidat el més essencial i recurrent a través de tota la història de l’art: L’art explica, explicita, invoca...
Forma i contingut, conjuntament, esdevenen el nostre material de treball. El camp és obert.
Estimar és aprofundir. Qui d’alguna manera es sen atret per l’art te el deure de conèixer el que te entre mans.
No és estrany que a l’època de les banalitats hi hagi plantejaments que ens vulguin confondre. Siguem seriosos.
O dediquem-nos honestament a posar vaixells dins d’ampolles de vidre o fem puntes de coixí o ... però no parlem d’art.
Em costa retenir les llàgrimes davant de tanta demostració de vacuïtat en moltes de les nostres propostes artístiques.
Em pregunto quin sentit té continuar conreant la buidor.
Ho sento, companys, penso que ho estem fent molt malament.
Penso que el nostre col-lectiu s’ho ha de plantejar.
El “oh, que maco” no pot formar part del nostre llenguatge.
Perdoneu, però, tenia de dir-ho. Posa-ho de manifest és el primer pas
per tal de canviar... si volem.
No es tracta de fer un repàs a la història de l’art.
Es tracta de posar de manifest la transformació permanent de l’art, i el seu valor com a configuració de la realitat.
La realitat la construïm cada dia.
Antigament, els canvis es produïen d’una manera lenta , gradual. Ara els canvis estan a l’ordre del dia i molts d’ells se’ns escapen per la seva immediatesa i la nostra incapacitat mental d’assimilar-los.
Quan parlem d’art, de que estem parlant ?
No parlem d’artesania, parlem de vida. No parlem de perfecció, parlem d’incerteses. No parlem de seguretats, parlem de dubtes. Parlem d’aquelles finestres que ens permeten veure, d’aquelles finestres sense vidres, on el fora i el dins s’ajunten. Parlem de nosaltres i les nostres contradiccions, dels nostres valors i negacions. Quan parlem d’art parlem d’acció, de compromís, de recerca, de lluita... No parlem de contemplació. Parlem de creació.
( Tot està per fer i tot és possible, diu el poeta. )
Parlem de llenguatge, de comunicació, d’expressió...
L’art interroga, l’art commou, l’art invoca, l’art explicita.
L’art pot ser-ho tot, diu L’Antoni Tàpies: Pot ser una claror solar enmig d’una ventada. Pot ser un núvol de tempesta. Pot ser una petjada d’home per la vida, o un cop de peu, perquè no, que digui prou. Pot ser un aire dolç de matinada, ple d’esperances, o un baf agre sortit d’una presó. Pot ser les taques de sang d’una ferida, o el cant en ple cel blau o groc de tot un poble. Pot ser el que som, l’avui, l’ara i el sempre...
Quan parlem d’art estem parlant de totes aquestes coses... de vida.
El “oh, que maco” no forma part del llenguatge de l’art. Podem parlar d’afectació, d’indiferència, de l’interès...
Us proposem fer UN PAS MES
La llevantada s’enduia tendals:
l’aixopluc el trobà a redós
d’una construcció mil·lenària.
Cobejat per la penombra i el silenci
la seva paraula es feia present
quan altres ulls acaronaven
encuriosits i receptius
les seves pàgines.
ell, en la solitud,
junt amb aquest indret,
han construït un cànon
de melodies úniques, indestriables.
Irrepetibles.
Closes les portes i enllitats els seus fulls
resta el regust d’una experiència única.
I la necessitat de fer palès el meu agraïment
Mentre la tempesta persisteix...
Pep Busquet
juny 2017
L’altra dia dèiem que el “ho que maco” no forma part del llenguatge de l’art.
Avui, hem de dir molt fort que el que hem fet és molt maco: cada u hem fet un procés de trencament i construcció, de renúncia a la seguretat que ens dona el coneixement d’unes determinades tècniques per afrontar-nos al desconegut d’un repte nou.
Hem afrontat amb respecte, amb tota la nostre atenció i amb innegable èxit la proposta que vàrem fer.
Això és fantàstic.
En primer lloc agrair vos la vostra participació en aquest joc, “qui no juga no guanya”.
Tots hi hem guanyat.
Tots hem aprés, i aprendre vol dir fer nostre.
Ara no podem tornar enrere.
La incertesa és font de coneixement.
El respecte al desconegut ens fa evolutius. La por, en canvi, paralitza. Gràcies per ser tant valents, per superar aquella dificultat inicial.
L’èxit és haver-ho intentat.
Hem demostrat, ens hem demostrat, a través de les vostres propostes que hi ha foc, que hi ha caliu, que hi ha energia.
Canalitzem la. Que ningú tiri aigua al foc. Al contrari, oxigenem les brases per tal de mantenir aquest foc ben viu.
Penso que aquest fet necessita la resposta adequada del col·lectiu. Entrem en una nova etapa i caldrà una dinàmica diferent...
La construcció del llenguatge és el fet més complexa i definitiu de la nostre evolució personal i col·lectiva..
El llenguatge és sagrat perquè el llenguatge som nosaltres.
A l’art no fem les coses per quedar bé, les fem per reafirmar-nos, l’art som nosaltres.
L’art és la nostra paraula. El nostre pensament.
L’art és un llenguatge obert i provocatiu, és la nostra narració de la vida, des de dins... No hi ha models. L’art que no provoca, que no commou, és mort.
Jo us convido a seguir en el desenvolupament del vostre propi llenguatge, aquest és el repte. I no és gens fàcil. Ànims.
Per tancar l’exercici us demano que afegiu a la meva veu la vostra, us demano que cada u digui alguna paraula que reflecteixi el vostre sentiment-reflexió sobre aquesta experiència...
Gràcies.
El llenguatge és sagrat perquè el llenguatge som nosaltres...
A l’art no fem les coses per quedar bé, les fem per reafirmar-nos: L’art som nosaltres.
L’art és la nostra paraula, el nostre pensament...
Bona tarda i benvinguts.
Gràcies per ser aquí.
Sense receptor no hi ha comunicació. Espero que el nostre missatge , a través del suggeriment, arribi sense interferències. En el context actual , el contingut d’aquest llibre arriba amplificat. I les incerteses, més que mai condicionen la seva lectura.
Espero que a través de la nostra música passem una estona plena i que després no us sàpiga greu haver vingut.
Aprofito per agrair públicament la generositat d’en Tomàs Nadeu, el seu esforç i la seva sensibilitat per afrontar en molts pocs dies el repte d’aquesta lectura.
I com no a la Marissa Josa, per la seva veu i sentiment.
Al Manel Cusidó pel suport tècnic. I a tots vosaltres per ser-hi.
Recordar-vos que això és un llibre digital que podeu baixar-lo gratuïtament de la meva pàgina web.
És possible ballar un quadre?
Una olor?
És possible cantar una imatge?
Descobrir els seus sons?
És dolç, és àcid un triangle?
I el groc?
Està quiet?
Cap on es mou?
Que passa quan...?
Que tenen en comú , en quan la seva posició a l’espai? Quin efecte produeixen?
Quan el seu tractament? I el context?
Ús simbòlic.
El tronc
Sencer?
Trossejat?
Valor abstracte, valor simbòlic?
No només som al món, també som del món. Som hereus. En néixer vam heretar un món que ja estava fet, o, per ser més precisos, un món que s’estava i encara s’està constituint, perquè el món mai no està del tot fet, del tot acabat. Hi regeix una gramàtica que ens posseeix, que ens determina, que ens ajuda a ubicar-nos-hi...
Dons de ben petits,, ens han educat en una gramàtica que ens obliga a entrar en el que podríem denominar marcs socials (de caire moral, legal, estètic, religiós, científic, econòmic i tecnològic)....
Aquests marcs funcionen a manera d’esquemes, de classificacions, de categories socials que separen i delimiten el que està bé del que està malament... del que és bell del que és lleig....(Joan Carles Mèlic)
Actualment, en un món global i interrelacionat, aquestes gramàtiques son absolutament fugisseres i intercanviables. Estem de crisi profunda.
Que és bell? Que és lleig?
Ara ha fet 100 anys de la presentació en una exposició d’artistes independents, a Nova York de La Font, de Marcel Duchamp. Aquesta obra ha estat la més influent en l’art durant el segle XX. (ready-mades)
La transgressió és motor de canvi?
En l’art tot son preguntes.
TORNAR A MIRAR
Les obres d’art tenen vida pròpia i el seu sentit canvia segons qui les miri. Una obra d’art és un objecte, però també és una trobada amb el temps . Creem les obres d’art quan elles ens creen a nosaltres.
Per crear una nova consciència és imprescindible que les obres d’art ressuscitin i ens mirin als ulls i ens facilitin tornar a mirar, per que això és la cultura: tornar a mirar... (Malraux-1935)
L’art, configura la realitat. La realitat la construïm cada dia.
Quan parlem d’art no parlem de perfecció, parlem d’incerteses. No parlem de seguretats, parlem de dubtes. Parlem d’aquelles finestres que ens permeten veure, d’aquelles finestres ,sense vidres, on el fora i el dins s’ajunten.
Parlem de nosaltres i les nostres contradiccions, dels nostres valors i negacions. Quan parlem d’art parlem d’acció, de compromís, de recerca, de lluita... No parlem de contemplació. Parlem de creació, de llenguatges, de comunicació. Parlem d’expressió.
L’art interroga, l’art commou, l’art invoca, l’art explicita.
Des de la complexitat, des del jo individual i col·lectiu, des de l’abans i l’ara, mirem:
• Art - mercat - vida.
• Ensenyament i esperit crític.
• Els mitjans.
• La producció artística.
• La difusió i participació.
• La gestió.
• Prioritats institucionals.
He passejat aquest matí per la Moixina.
Mil imatges ha omplert els meus ulls.No he agafat la càmera, estava disposat a sentir, a escoltar la força de la terra.Aquest matí he estat en un concert i la seva música m’acompanyarà amb el seu misteri.
La càmera capta la llum, l’ull olora, capta l’escalfor, l’ull ens connecta.
No tots els ulls mirem igual, cada ull la seva història, la seva gramàtica. No hi ha dos mirades iguals.
La càmera absorbeix llum, els artistes projectem llum. Ens projectem a nosaltres mateixos. Projectem la nostre mirada, i és aquesta la gran riquesa de l’art.
Compartim mirades, compartim diferents mirades. I aquesta diferència ens fa rics, aquesta diferència ens fa créixer. Aquest creixement l’única riquesa.
Els artistes, encara que fràgils, com humans, tenim a través de les nostres propostes capacitat per transformar, per incidir.
L’art no és un mirall que reflecteix la realitat.
L’art és un martell que ens permet transformar-la. (Bertold Brecht)
Que així sigui.
( Olot, 27 de juliol de 2018)
Han passat set mesos de la fira d’ARCO, a Madrid.
Aquells dies el que es va posar de manifest, una vegada mes, la pell fina del nostre sistema polític. Incapaç d’acceptar una mirada crítica d’un artista, en aquest cas de Santiago Sierra.
És lamentable que quan l’art és noticia als mitjans, normalment, és per fer esment a xifres astronòmiques que s’ha pagat per una obra determinada, o bé per un escàndol que afecta a la llibertat d’expressió. Difícilment trobarem referències al fet artístic concret. A l’obra.
Per altra banda quan el PASTAC presentava la seva proposta de tirar endavant un centre d’Art Contemporani, conscients del paper social i transformador de l’art. Ens semblava oportú iniciar la programació amb la presentació d’aquesta obra pel seu valor clarificador. Tant pel seu paper social, com pel seu llenguatge.
És en motiu de l’1 d’octubre que l’ajuntament recupera aquella iniciativa de finals del mes de febrer. Aquesta situació d’ara, amplifica el seu significat.
10 euros és que el vaig pagar per una edició facsímil , una còpia de l’original. D’aquesta, n’hem fet noves fotocòpies ampliades, son les que han dormit des de les hores sota el llit. Son les que ara presentem.
Davant de la censura, la resposta és més difusió.
Els rostres estant pixelats. La seva difuminació preserva la imatge identitària i al mateix temps les fa universals. 24 imatges verticals on es denuncia la situació de 74 persones empresonades per raons ideològiques. Tots podríem ser-hi.
Aquest obra, com ens l’hem de mirar? No és original, és còpia de còpia.
Com ens l’hem de mirar? Té valor? Quin valor?
Mirar.
L’artista fixa la seva MIRADA sobre uns determinats fets.
L’interessen.
Investiga i VEU.
I s’expressa, FA.
Utilitza uns recursos: fotografies de premsa, programes informàtics i transforma aquestes imatges jugant amb el misteri de la identitat.
Afegeix uns textos que fan que la seva lectura sigui inequívoca.
Al mateix temps edita un facsímil.
L’obra, a traves de la seva reproducció tècnica es fa viral, s’escampa.
I el seu valor es multiplica, es multiplica el seu significat.
Aquest és el seu valor.
I nosaltres , al reproduir la i fent la visible a traves d’aquesta exposició participem d’aquesta proposta creativa.
Gràcies, Santiago Sierra. I gràcies a tots vosaltres.
Fins aquí una lectura que, sens dubte, podria ser revisada.
Per continuar creixent, un nou repte.
Els colors tenen significat.
Fixem-nos en el color. Que ens diuen els colors?
Triem-ne un. De que ens parla?
La proposta va d’això:
• S’entregarà a cada participant una superfície quadrada de color gris. Aquesta superfície tindrà un forat. Caldrà valorar el que li passa a aquesta superfície en relació a l’espai. Tenint en compte el forat, naturalment.
• Heu d’utilitzar el color que heu triat.
• A més podeu utilitzar el blanc i el negre en estat pur. El gris ja ens el dona la superfície base.
• Es tracta de crear un objecte significatiu (una forma significativa) considerant l’ordre i les relacions entre tots els elements que fem servir.
Hi ha una gran semblança entre la música i la pintura/escultura.
Deixem-nos emportar pel ressò de les formes i els colors. Siguem lliures. Tots tenim la nostra música, deixem-la que soni. No la enfosquim amb sorolls imposats.
Benvinguts.
Dintre de la línia de provocació, en el sentit de sortir de l’àrea de confort, aquesta vegada hem fet una proposta que obliga a tenir en compte el color, en relació al blanc i al negre; i l’espai considerat de tres dimensions.
D’entrada calia establir un diàleg amb l’element suport.
Ha estat una capsa plegada que al desplegar-se oferia una varietat important de possibilitats.
Calia establir un lligam. A partir del qual desenvolupar un treball de recerca, de reconeixement.
D’una manera mes o menys intuïtiva hem definit l’espai de treball.
Calia posar al descobert diferents significats, diferents sons.
Cada u amb la seva música, amb la seva mirada.
Hem aprofitat per fer visible , a través del suggeriment, allò que nia al nostre interior, . Hem ordenat imatges, objectes i diferents materials. Tenint en compte la forma i el color. I aquí tenim els resultats.
Els artistes visuals som creadors de concerts, som creadors de significats.
Gràcies per la vostra generositat i el vostre esforç.
Ara ha arribat el moment de les complicitats, de sumar mirades.
En això del donar i del rebre un hi ha d’estar predisposat, i no sempre es fàcil.
Benvinguts al joc de mirar, al joc d’escoltar. Benvinguts al joc de sentir.
... la càmera capta la llum, l’ull olora, capta l’escalfor...
l’ull ens connecta.
No tots els ulls mirem igual. Cada ull la seva història, la seva gramàtica, el seu filtre interior. No hi ha dos mirades iguals...
... la càmera absorbeix llum, els artistes projectem llum, ens
projectem a nosaltres mateixos, projectem la nostra mirada.
El nostre llenguatge és un llenguatge obert, prop de la música, prop de les sensacions. És llenguatge del suggeriment, de la poesia. Prop de la mítica. Lluny del logos.
Les imatges no representen, són.
Dintre seu s’amaga la voluntat de fer visible l’invisible.
A través de les sensacions visuals i a través del pòsit de l’espectador, les imatges interpel·len, qüestionen.
Les imatges no representen, sòn.
Dintre seu s’amaga la voluntat de fer visible l’invisible.
A través de les sensacions visuals i a través del pòsit de l’espectador les imatges interpel·len, qüestionen.
Què passa quan incorporem un objecte a una forma visual ?
Que l’hi passa a l’objecte ?
Que l’hi passa a la forma visual ?
Aquest és el joc que hem proposat com referent d’aquesta exposició.
Es tracta de descobrir les possibilitats expressives d’aquest ensemblatge.
Cada artista és una finestra diferent cap un paisatge diferent. I no tenim perquè establir jerarquies entre aquestes finestres i aquets paisatges.
L’art és un lloc de trobada entre ciència, pensament i la imaginació per buscar nous paradigmes de la realitat.
Eugènia Balcells
“L’art no ha de ser únicament un experiment visual o de la retina, sinó també una cosa mental.”
El passat 2 de maig va fer 500 anys de la mort de l’autor d’aquesta frase: Leonardo da Vinci.
Fa 100 anys Marcel Duchamp portava com obsequi a un amic londinenc una ampolla de vidre segellada amb aire de París al seu interior.
Tant l’un com l’altre han estat definitius a la història de l’art i del pensament.
I nosaltres, després de tant de temps, on som ? On és el nostre esperit inconformista ? On el nostre esperit de dubtes i recerca ?
No tot s’hi val. Si estem vius, no tot s’hi val. I menys en ple naufragi.
Els artistes no arreglarem el món, però l’art , fora dels museus, te un paper cabdal qüestionant la nostra realitat vital.
L’art és una actitud. Una actitud que ens apropa a l’entorn i nosaltres mateixos. Una actitud oberta i arriscada, és un procés que configura el nostre pensament.
Les exposicions que fa el col-lectiu tenen un efecte pedagògic. Hem de tenir sentit crític i exigència en el nostre treball. No només en el resultat formal sinó també amb la “cosa mental”. Hem de donar a entendre que l’art és una qüestió d’ètica.
Cal felicitar a tots els participants, pel seu esforç i animar-nos a seguir en el desenvolupament del nostre llenguatge i de la nostra mirada. En aquest camí d’aprenentatges no hi ha res fàcil.
Fugir de la banalitat i entrar de ple en el compromís amb el llenguatge, aquest és el camí. I deixar que parli el llenguatge, tot escoltant el llenguatge.
Llenguat
MOTIVACIONS
Un dels passos més importants dintre del procés de creació és el pas de donar a conèixer el propi treball, doncs sense receptor no es pot tancar el procés. El retorn que s’estableix moltes vegades és clau per la continuïtat del treball.
Els artistes visuals no disposem de la possibilitat de mostrar els nostres treballs amb respecte i dignitat. La infraestructura que ofereix el municipi no reuneix ni les condicions espacials ni temporals , ni els recursos que exigeix la plàstica contemporània.
És, d’antuvi, el punt que ha motivat dins del col·lectiu una reflexió amplia sobre les nostres necessitats.
Entenem que aquest espai ha d’actuar com un nucli expansiu. Que les seves activitats han de tenir repercussió pública amplia i han de potenciar l’activitat cultural i la seva transformació.
Els ajuntaments, després de la dictadura, han rescatat les nostres tradicions, però a l’hora d’implicar-se amb la cultura contemporània, la majoria, han dedicat esforços a crear infraestructures, a vegades desproporcionades, però pocs recursos a la creació i a la recerca de noves propostes culturals.
El Casal, fins ara ofereix activitats, sense cap fil argumental , sense cap coherència en la seva programació, i això, de cara els usuaris, contribueix a la seva desorientació.
Entenem que aquest espai que reclamem ha de satisfer, tant als artistes, com a la població com al propi art. Ha de ser tant aparador, com fàbrica. Ha de ser un lloc viu. Quan parlem d’artistes ens referim a artistes de diferents àmbits d’expressió , Quan parlem de població ens referim a un radi ampli d’influència, més enllà del propi territori. Quan parlem d’art ens referim a “art contemporani”. Tot plegat amb un fort component pedagògic.
Presentació expo. Aproximació al llenguatge visual
1- Salutacions.
2- Sobre la mostra.
3- Sobre la visita a la mostra.
4- Sobre l’espai.
5- Agraïments.
Sobre la mostra
• Document curs mes de maig-juny.
• Manifest artístic.
• Proposta didàctica.
Sobre com visitar l’exposició.
És un recorregut
La mostra està plantejada sobre 4 espais diferenciats.
En cada un d’ells a través de treballs, documents de l’acció i textos es proposa una reflexió. Un 5 espai recull les conclusions elaborades conjuntament i una petita bibliografia.
Us proposo fer el recorregut amb cura: atenció tant a les imatges com els textos. De la lectura de tot plegat en surt el qüestiona ment de diferents aspectes que condicionen el llenguatge
visual.
Sobre l’espai.
Aquesta exposició és, també, un reclam, reiterat, de la necessitat
d’un espai estable per les arts visuals. Aquest espai, provisionalment, podria fer aquesta funció.
Agraïments.
El personal, la institució, els participants al curs i a vosaltres, que l’hi donareu sentit.
La funció de l’art
Per què ha de servir l’art en moments tant transcendentals com els d’ara ?
Quan un artista fa una obra, per què la fa ?
Per què serveix l’art ?
Hi ha una tradició i una història de l’art.
En el fons en totes les èpoques l’art ha fet visible la relació del ser humà amb la realitat. Però, què és la realitat ?
L’art ha estat al servei de la màgia, de les religions, dels poders tant econòmics com polítics, per tal de fer valdre la seves arrogàncies i el seu model. L’art ha estat signe de poder i de classe.
A l’artista se’l reconeix per la seva destresa i habilitat, pel seu art.
Tot això es va acabar.
Aquets dies hem vist a diferents carrers del poble unes grans fotografies on les expressions del rostre i de les mans ens interpel·laven. Amb uns textos que ens acosten a certes qüestions sobre la nostre naturalesa tant personal com social.
En aquest cas l’art està al servei de les persones.
Els autors estan fent una reflexió sobre el seu entorn i els seus llenguatges. Donant veu a les diferents persones retratades. Tots tenim coses a dir.
L’artista s’implica. I és a través d’aquesta implicació que les seves formes i conceptes impliquen a l’espectador.
L’artista ha de conèixer els llenguatges de l’art . Ha de sentir la seva música. L’artista escriu amb un llenguatge obert.
Els espectadors som lectors. I llegim des de la nostre pròpia perspectiva. No hi ha dues lectures iguals.
Els artistes i els espectadors estem vinculats a la vida. Vivim. Això vol dir que som conscients de la nostra provisionalitat i que l’espai i el temps marquen una realitat sempre canviant.
L’art ens ajuda a créixer, perquè obra interrogants que ens permeten avançar en la nostra transformació tant personal com col·lectiva.
Per a mi aquesta és la funció fonamental de l’art.
L’art i la cultura tenen molt més poder del que ens pensem.
Encara que hagin passat els reis, i des de una visió republicana demano:
Com artistes que siguem conscients del nostre paper i que siguem més exigents amb el nostre treball.
Demano a l’ajuntament un canvi de xip, potenciant tot el que representa un canvi de model en la gestió de la cultura si el que realment es vol és fer efectiva una vida més lliure i participativa.
I finalment, com espectadors deixem que les formes vinguin a nosaltres, sense prejudicis, amb el cor obert. Llegim, interpretem.
Encara que sigui, sense esperar res, sempre hem de demanar...
Pep Busquet
Des de la primavera de 2019 fins ara m’he deixat endur per un sentiment de pertinença.
Per a mi la riera és com una metàfora de la vida: per la seva relació amb l’aigua, per la seva temporalitat i per les transformacions i rastres. És un esser viu, que genera vida i destrucció.
Aquest treball és continuació del llibre-poema
restot i està absolutament impregnat d’aquell.
La imatge és paraula, com l’aigua. Ens permet fluir i transformar nos.
NAUFRAGIS
A l’alliberar les imatges fotogràfiques dels inputs referencials m’he trobat amb la llibertat de d’omplir de significacions viscudes els resultats. He acoblat el joc de mirar al joc de sentir.
He deixat que les imatges s’organitzessin fins encaixar en un sentiment d’intempèrie, crec força universal, sentiment d’impotència davant de situacions provocades per un sistema econòmic depredador. Davant d’un nou Deu Tecnològic que dona seguretat, que ens acull, i amaga la nostra condició més essencial.
Som vulnerables, som fràgils. I tot el que ens allunya d’aquesta consciència posa més difícil la possibilitat de trobar solucions als grans reptes que tenim com espècie.
Aquí tenim unes imatges i uns textos que pretenen expressar aquest sentiment.
Les imatges i les paraules son com l’aigua s’infiltren en la terra i transformen el paisatge.
I amb això estem.
Imatge, objecte, concepte.
Les imatges son superfícies amb significat (V. Flusser), jo diria que també poden ser cossos amb significat...
Continua Flusser, les imatges son complexos simbòlics connotatius, polisèmics, es a dir que admeten diferents interpretacions. La mirada estableix relacions significatives entre els elements de la imatge.
Quan imprimim o fixem la llum captada per la càmera, obtenim una superfície amb unes determinades grafies. Una superfície és un material sensible, en aquest cas de dues dimensions.
El significat d’aquesta imatge ve donat per la perspectiva, la mirada de l’espectador, per l’ordre i el caràcter en l’espai dels diferents elements visuals que la configuren, i també per la seva relació amb el referent.
Si aquesta superfície la dobleguem, i l’arruguem, aquestes arrugues com elements tridimensionals s’incorporen al significat.
Deixa de ser fotogràfica una imatge tractada tridimensional ment ?
Des de la invenció de la fotografia les imatges han estat manipulades, tant al laboratori com digitalment per tal de potenciar un determinat significat. Si la impressió es fa sobre una determinada superfície amb caràcter ( diferents materials, diferents textures ) aquest caràcter s’incorpora també al significat.
La relació del ser humà amb l’entorn es fa a través dels sentits. No només amb la vista. Actualment estem limitant la percepció de les imatges a una projecció de llum a una pantalla. Hem anat de la llum a la llum. Tota una il·lusió. La fotografia és il·lusió.
Es possible anar mes enllà en la percepció de les sensacions visuals ?
El que dona significat a la imatge és l’espectador. I aquest significat es construeix a partir de la seva gramàtica, de la seva experiència, de la seva sensibilitat i de la lectura sensorial dels estímuls rebuts.
Hem torno a preguntar: una fotografia arrugada i doblegada continua sent una imatge fotogràfica ?
Últimament els meus treballs estan qüestionant els límits de la fotografia.
Tot va començar amb la necessitat de tocar la imatge impresa sobre paper de cotó 100%. ( William Turner de Hahnemuehle)
És la materialitat de la imatge un dels aspectes que més m’atrau. Aquesta atracció per la cosa. Que no deixa de tenir el seu valor significatiu.
Em va interessar, intuïtivament, potenciar la dimensió rugosa del terra d’asfalt on jeia una fulla també arrugada. Em va sorprendre l’efecte que prenia la imatge després de sotmetre el paper imprès a l’acció de l’aigua, com si fos un drap. Un cop sec, l’aglutinant del propi paper fixava els relleus. La imatge doblement arrugada augmentava la idea significativa.
La imatge em ve a mi. La interpreto i la faig visible, i l’exposo per ser de nou interpretada.
En aquest fer visible és on es qüestiona el procés. La percepció de l’espai és multi sensorial. Amb el tacte hi veiem, amb l’escalfor hi veiem, amb el so hi veiem...Hem de renunciar ? Podem renunciar a totes aquestes possibilitats que poden enriquir la visibilitat d’una imatge ? No es tracta de fer visible l’invisible ?
Tòtems, és el nom que he donat a aquest treball.
Les petjades erràtiques davant la pròpia provisionalitat
La fragilitat del ser humà davant del desconegut.
La necessitat de fixar uns referents davant un punt de misteri de l’ombra sempre canviant.
Ve a ser una reflexió sobre la dimensió mítica del ser humà. I la seva relació amb els intangibles.
La contundència del blanc és la constatació de la nostra pròpia inconsistència.
Mirant enrere: primavera fotogràfica 1988
En aquell temps la meva preocupació estava en el dubte del valor de l’instant i el punt de vista a l’hora d’encarar un projecte fotogràfic.
El meu treball era a l’estudi, treballava organitzant diferents espais damunt la taula. La llum i l’espai eren els meus referents.
Una mateixa situació creada la retratava seqüencialment, desplaçant la càmera a l’entorn d’una taula circular.
Quina de les imatges era millor que les altres ?
La realitat és mostrava amb tota la seva complexitat : destriar una situació suposava l’anul·lació de les altres. La representació quedava escapçada.
Això em va dur a treballar les imatges seqüencialment i presentar les juntes, per tal de tenir un paisatge complert.
Aquestes repeticions amb petites diferències donen un aspecte rítmic, que des del punt de vista de la percepció visual, prenien més importància que el propi tema representat. L’espai visual esdevenia el protagonista dinàmic.
Vist a distància penso que no em vaig saber explicar.
La idea inicial era de lo més interesant, no així la seva evolució.
Vaig portar ho al límit i això em va perdre. L’estètica es va sobreposar a l’ètica.
El temps es fa llarg.
L’arbre del davant acull.
Ara una merla. Ara una mallerenga. Ara un gafarró, que potser és un lluer. Ara un rossinyol. Ara un pardal.
Mentre unes garses es persegueixen pel teulat.
Ara l’hivern s’acomiada veient festejar els tudons.
La vida, a fora, continua, ara els veig tant fràgils, però tant lliures!
Ara és l’aigua que anuncia l’abril.
Rajolins s’escapen i regalimen. Ara els esquitxos dibuixen focs de llum. Ara la dansa ha canviat el ritme. Ara el murmuri s’ha convertit en crit. Intento endevinar el nou salt, el nou pas. Ara les gotes s’enlairen mostrant la seva alegria.
La vida, a fora, continua, ara veig l’aigua tant rica i tant lliure!
Des del balcó , es fa llarg esperar.
Ara són les paraules les que voleien. Ara també s’escapen.
Ara les atrapo. Impossible retenir-les. Ara onegen, ara s’esfumen.
Semblen tant lliures les paraules !
La vida, a dins, continua: és ocell, és aigua, és paraula.
Mentre, els cossos cerquen escalf.
La observació de petits insectes de la riera em dona peu per presentar aquesta proposta.
La vida és intensa a la riera.
Papallones, mosques, formigues, estiracabells i d’altres no paren, els tràfecs són incessants.
Lluny, molt lluny de la nostra mirada “sàpiens”.
Massa vegades oblidem la nostra pròpia naturalesa.
El “covid19” ha posat de manifest, una altra vegada més, la nostra feblesa com espècie. I la nostra estupidesa.
Moltes d’aquestes criatures ja habitaven la terra abans de l’aparició del ser humà. I probablement ho continuaran fent després de la nostra desaparició.
Des de la meva ignorància, penso que no és inútil mostrar-los.
I mostrar la seva potència vital. Amb la idea de fer-los presents, des de la absència, des de la imatge.
I que hi pensem...
Pep Busquet, juliol de 2020
Bon dia a tothom.
Permeteu que comenci pel final.
Es tracta d’una petita reflexió sobre la música i la paraula : una mateixa paraula, dita d’una manera diferent i en un context diferent canvia el significat
El que rep l’interlocutor ve donat per la situació i la manera en que la diem. Ens referim al que, al com i al on.
Som animals sensibles i molt abans dels conceptes ens arriben les maneres i l’ambient.
Amb l’art passa exactament el mateix, i és per això que en el llenguatge de l’art cal ser curosos de com lliguem el que, el com i l’on. I a més tenint en compte que és l’espectador, el lector de l’obra el que en definitiva dona un significat.
No tots llegim igual, cada u amb la nostra mirada : la diferència és un valor.
Punt dos:
El filòsof francès Jacques Rancière qüestiona el paper del mestre entès com el que transmet coneixements. Qüestiona la “tarima”. Qüestiona la situació de privilegi d’algunes intel·ligències.
Tots som aprenents. Tots som ignorants.
En el mon de l’art això es fa evident. No hi ha models. L’art ens ajuda a evolucionar en els llenguatges i per tant a créixer personalment. No hi ha models, ens movem influenciats i a través d’aquestes influències ens construïm a nosaltres mateixos, i la nostra construcció esdevé també influència.
Cada u, com en la vida, estem en transformació permanent.
Punt tres:
Ara faré referència a la proposta d’aquesta exposició:
Poesia, paraula, teatre, espectacle, ironia, sàtira, joc, experimentació, expressió, crítica, irreverència... sorpresa i emoció; aquestes paraules intenten descriure l’obra de Joan Brossa.
La poesia visual es defineix com un dibuix format amb les lletres de les paraules d’un poema. Parlem de dibuix, del valor visual de les formes de les lletres...d’organització de l’espai, potenciant el sentit del poema.
Ens n’hem sortit ?
Mirem. Us convido a mirar atentament.
Tornem a la música : “Aprenguem a mirar com aquell que va en un concert. A la música hi ha formes sonores composades dins un tros de temps. En la pintura formes visuals composades dins un tros d’espai...” (A.Tàpies)
És la música, companys, és la música.
I ara per acabar anem al principi:
Estem trasbalsats, aquesta pandèmia ens ha posat en una situació de fragilitat que no hi contàvem.
I potser més que mai els dubtes ofeguen les paraules.
I des d’aquesta situació és d’agrair l’esforç que heu fet per tirar endavant el vostre treball i la vostra participació.
En el fons estem convençuts que la nostra tasca és més transcendent que un partit de futbol, o una mala pel·lícula.
I que ens apropa a la complexitat de la realitat humana.
Gràcies per ser-hi.
Gràcies per la vostra influència.
Pep Busquet 09-2020
Entre el quadrat i el cercle
Per què octàgon ?
La visió amb un ull és circular, amb dos el·líptica.
A la càmera les òptiques intenten corregir aquest fet per ajustar la imatge al format del ccd, antigament del negatiu. Per raons pràctiques les formes rectangulars són més manipulables que les circulars.
Per altra banda la posició corporal determina uns eixos cartesians que actuen de referència.
Si ens allunyem d’aquets eixos la imatge s’allibera i ens permet accentuar el punt de vista.
L’octàgon és una aproximació al cercle.
Aquesta forma ens ajuda a donar valors abstractes a la imatge i per tant obra possibilitats de lectura, alliberant la imatge del seu referent, ampliant el so visual del resultat.
La nostra mirada es concentra en la dimensió formal, sensitiva, sensorial de la mirada.
Senyalem formes, espais, llum, matèria.
L’input referencial s’allunya dels referents simbòlics.
Representen porcions d’espai, i és amb això amb el que treballem.
Les formes resultants ens acosten a allò tant fugisser com essencial dels llenguatges de l’art.
El Col·lectiu d’Art presenta un espai dedicat a l’art contemporani.
EL PLA, espai d’art
Fa uns anys vàrem començar un camí, amb forces dificultats, que de moment ens ha dut fins aquí. Aquest espai d’art que ara presentem no és el final de res, és un pas més dins el propòsit d’aconseguir una normalitat: L’art forma part de la vida i ens ajuda a viure.
En una societat mediatitzada i atordida on la estadística i els protocols anul·len la individualitat ens cal més que mai la cultura, entesa com un espai col·lectiu de dubte i reflexió.
Per raons pràctiques el Col·lectiu d’Art ha assumit el repte de dinamitzar El Pla.
El Pla és un espai municipal, obert, compartit i gestionat per artistes i creadors de diferents disciplines que vulguin crear, interactuar, exposar i reflexionar sobre els llenguatges artístics contemporanis.
Us convidem a participar-hi.
Aquest és en nostre contacte: artmatadepera@gmail.com
En situacions de vida conflictiva, com ara aquesta pandèmia, s’acostuma a posar en qüestió el nostre model de societat i de vida.
Hi ha moltes coses que col·lectivament no fem bé.
En uns moments en que la tècnica està superant totes les expectatives ens trobem despullats i fràgils pel que fa a la nostra realitat com espècie.
Ens pensàvem que estem per sobre de tot i que podem controlar-ho tot.
Ens ho creiem encara ?
Des de l’art ens qüestionem contínuament el nostre paper tant individual com col·lectiu.
En moments com aquests necessitem més que mai propostes que obrin camins.
Aquest és un dels papers de les arts: reflexionar sobre l’ara i el aquí, qüestionant, inclòs, els nostres propis llenguatges.
Som creadors també de consciències.
El nostre treball és la nostra paraula, que com l’aigua, s’infiltra a la terra i transforma el paisatge.
Hauríem d’escoltar més als artistes, no perquè tinguem la raó, sinó perquè les nostres aportacions tenen efectes transformadors.
Conscients d’aquest paper social, des del col·lectiu hem fet una proposta engrescadora: hem creat un espai, EL PLA, d’art contemporani.
Aquest espai d’art que ara presentem és un pas més dins el propòsit d’aconseguir una normalitat: L’art forma part de la vida i ens ajuda a viure.
Entenem la cultura, no com un espectacle, sinó com un espai col·lectiu de dubte i reflexió.
El Pla és un espai municipal, obert, compartit i gestionat per artistes i creadors de diferents disciplines que vulguin crear, interactuar, exposar i reflexionar sobre els llenguatges artístics contemporanis.
Us convidem a participar-hi.
Aquest és en nostre contacte: artmatadepera@gmail.com
Parlar...
Dir...
Des del cor, gràcies a tots, per compartir els meus suggeriments.
Gràcies Paulo, des de TIGOMIGO, em vas encoratjar i vas posar en camí aquesta exposició, han passat cinc anys. I ara, ves per on, en fas de comissari.
Gràcies Sussana, vas entomar la proposta i la vas mantenir.
Gràcies Imma, l’has fet possible.
Gràcies Albert,Toni i Carme per la vostra ajuda pràctica.
Gràcies autoritats polítiques per ser-hi. Gràcies Rosa.
Gràcies Marissa, gràcies Francesc, gràcies Laura, sense la vostra col·laboració això seria diferent.
Fa uns dies em va venir a trobar un text que em va semblar adient per aquest moment. Perquè recull algunes de la meves inquietuds vitals:
A mesura que el coneixement científic creix, el nostre mon és deshumanitza.
L’esser humà es sen aïllat del cosmos perquè ja no està implicat en la natura i ha perdut la seva “identitat inconscient” emocional en relació amb els fenòmens naturals.
Aquests han perdut la seva implicació simbòlica.
El tro ja no és la veu d’un deu enfurismat, ni el llamp el seu míssil venjador. Cap riu acull cap esperit, cap arbre és la base de la vida d’un home, ni cap serp és la representació de la saviesa, ni cap cova la casa d’un gran dimoni.
Cap veu parla ja des de les pedres, les plantes o els animals, ni nosaltres creiem que ells ens puguin escoltar.
El nostre contracte amb la natura s’ha exhaurit i amb ell ha desaparegut la profunda energia emocional que proporcionava aquesta connexió simbòlica.
Gràcies Carl Jung per aquestes paraules.
Paraules...
Com les que deia el gran “jefe” Seatle: ...Nosaltres sabem que la terra no pertany als homes, que els homes pertanyen a la terra...
Paraules...,lluny de l’espectacle.
Dir...
Som provisionals, estem a precari.
Prop del so, de la paraula, de la imatge.
Des del silenci.
Quantes coses no dites ens empaiten, mentre el brunzit es fa insuportable.
Sort d’aquestes paraules callades que flueixen més enllà de les paraules.
Els artistes ens movem prop del suggeriment, de la paraula oberta.
Posem en presencia, amb més o menys encert, allò tan primari i al mateix temps tan complex com és la comunicació humana.
L’art interroga, l’art commou, l’art invoca, l’art explicita.
Obrim, amb els músics, camins; camins plens d’estímuls.
Les meves paraules són les meves imatges.
Les meves imatges les meves paraules, els meus silencis.
Mirar, escoltar, llegir...
Caminar...
Sentir.
Viure.
Aquesta exposició va d’això.
Gràcies.
Cal trobar una pedra per entendre que l’aigua és quelcom més que allò que hi ha dins d’una ampolla de plàstic, del que ara en diem reciclable.
Si aquesta pedra te les vores arrodonides entenem que l’aigua l’ha arrossegat, polint, pel fregadís del desplaçament les seves arestes. Dintre seu amaga el record de la seva transformació.
Cal trobar, un matí, les fulles cobertes de rosada.
O el riu que reposat i tranquil cerca el mar.
O les esquerdes que ha deixat al seu pas per barrancs i rieres.
Per entendre que sense rosada no hi hauria plantes.
Que sense riu i sense mar no hi hauria peixos.
Que sense mar no hi hauria pluja.
Que sense aigua no hi hauria vida.
Tot seria desert.
L’aigua arrossega, l’aigua neteja, l’aigua rega.
L’aigua apaga la set.
L’aigua ens acosta al mateix temps tant al insondable abisme del mar com al reflex de la llum a la superfície emmirallada d’un llac tranquil.
És naixement i destrucció.
“ l’aigua és al mateix temps el més tou i el més dur, s’escapa de les mans i a la vegada modela les pedres més resistents.” (Lao Tse)
Bona tarda.
Gràcies de nou per ser aquí i seguir els meus treballs.
Tot te un principi. En aquest cas el podem situar en una exposició de l’Àngel Màdico, a Matadepera.
La llum i els prismes, la reflexió i refracció de la llum...
Ja coneixia l’obra de l’ Àngel, però aquesta vegada em va donar peu a reflexionar (mai més ven dit) sobre la imatge i el seu mirall.
Aquesta recerca la vaig presentar fins el mes d’abril al Pla, art contemporani Matadepera. Aquí en presento un tast per tal de fer entenedor el meu treball actual.
A l’alliberar les imatges fotogràfiques dels inputs referencials m’he trobat amb la llibertat d’omplir de significacions viscudes els resultats. He ajuntat el joc de mirar amb el joc de sentir.
He deixat que les imatges s’organitzessin fins encaixar en un sentiment d’intempèrie, crec força universal, sentiment d’impotència davant de situacions provocades per un sistema econòmic depredador. Davant d’un nou Deu Tecnològic que dona seguretat, que ens acull, i amaga la nostra condició més essencial.
Som vulnerables, som fràgils. I tot el que ens allunya d’aquesta consciència posa més difícil la possibilitat de trobar solucions als grans reptes que tenim com espècie.
Aquí tenim unes imatges i uns textos que pretenen expressar aquests sentiments.
Les imatges i les paraules son com l’aigua, s’infiltren a la terra i transformen el paisatge.
I en això estem.
Gràcies.
A l’alliberar les imatges fotogràfiques dels inputs referencials m’he trobat amb la llibertat d’omplir de significacions viscudes els resultats. He ajuntat el joc de mirar amb el joc de sentir.
He deixat que les imatges s’organitzessin fins encaixar en un sentiment d’intempèrie, crec força universal, sentiment d’impotència davant de situacions provocades per un sistema econòmic depredador. Davant d’un nou Deu Tecnològic que dona seguretat, que ens acull, i amaga la nostra condició més essencial.
Som vulnerables, som fràgils. I tot el que ens allunya d’aquesta consciència posa més difícil la possibilitat de trobar solucions als grans reptes que tenim com espècie.
Aquí tenim unes imatges i uns textos que pretenen expressar aquests sentiments.
Les imatges i les paraules son com l’aigua, s’infiltren a la terra i transformen el paisatge.
I en això estem.
lluMirall
NAUFRAGIS
Pep Busquet
La fotografia de Pep Busquet ens acosta a la sensació de pèrdua que la pandèmia ha fet visible, qüestionant la viabilitat del nostre sistema de vida.
Ens trobem davant d’uns textos i d’una fotografia oberta, entesos com eines de comunicació poètica.
Bona tarda i benvinguts.
En la línia de reflexionar sobre els llenguatges artístics, aprofitant els actes inaugurals, deixo anar aquests pensaments, que no pretenen en cap cas ser excloents:
Cada un de nosaltres som únics, cada un tenim les nostres mancances i habilitats. Cada un tenim la nostra manera d’interactuar amb l’entorn.
La realitat és complexa.
I cada un de nosaltres te la seva mirada fruit d’aprenentatges i experiències.
La nostra vida és canviant, com també la nostra mirada.
No hi ha models.
Aquesta exposició n’és un exemple.
Cada un de nosaltres sap el grau d’implicació que te amb la seva obra, amb el seu llenguatge.
Perquè l’art és llenguatge, un llenguatge obert prop dels suggeriments.
L’art és expressió: l’espai, la forma, el color, la matèria i les textures en son l’abecedari.
Tots tenim coses a dir, però, què estem dient?
Aquesta és la pregunta que ens hem de fer quan treballem una obra; ens la fem?. Què ens diu l’obra?.
Aquesta vegada, sens dubte, influenciats per la sensació d’intempèrie que produeix el canvi climàtic, hem proposat reflexionar sobre l’aigua i aquí tenim els resultats.
Resultats que mostren també el grau d’implicació amb el tema com el grau de llibertat a l’hora d’afrontar la nostra aventura creativa.
Perquè l’art és també una aventura, perquè la mateixa obra va conduint el seu propi desenvolupament. Aquesta és la riquesa de l’art: obrir camins.
Ves per on, com l’aigua.
Les arts visuals, lluny del !oh que maco!, lluny del mercat, tenen un paper transformador. Impliquem-nos.
També des de la política.
Gràcies.
Pep Busquet
Les arts visuals, lluny del “oh, que maco”, lluny del mercat, tenen un paper transformador. Impliquem-nos.
També des de la política.
Així acabava el meu discurs d’ahir.
Ara llegiré un petit text per tal de reforçar el nostre convenciment de la importància del cultiu de les arts en l’àmbit social i col·lectiu:
Lectura de text
De la mateixa manera que trobem lògic que un escriptor cobri drets d’autor , que un músic cobri per un concert, o un cantant per un recital, perquè els autors plàstics n’estan discriminats?.
Tirar endavant aquest projecte només es podrà fer amb la implicació econòmica de l’Ajuntament; atenent despeses de producció, honoraris i difusió, a part del manteniment del local.
N’estic convençut que , conscients del paper social del projecte, anirem teixint les necessàries complicitats en aquest sentit.
Ens posem a caminar il·lusionats, els primers passos ens esperonen a tirar endavant.
Esperem fer-ho amb la complicitat de tots.
Gràcies.
ESTADANTS 15 OCTUBRE 2021
Cada vegada que inaugurem una exposició intentem que l’acte es converteixi en un moment de reflexió sobre els llenguatges artístiques.
D’entrada penso en aquell fragment de text que l’Antoni Tàpias, dirigint-se als lectors de la revista Cavall Fort, ens parlava d’una vella cadira, de tot l’univers que ella compren: dels boscos, de l’arbre, del fuster, de l’amorós treball que la va construir. De la il·lusió que la va comprar, dels cansaments que haurà alleujat qui sap en grans salons o pobres menjadors de barriada. Aquella vella cadira porta dintre seu la força inicial d’aquelles sabes que pujaven de la terra ...i encara serviran per donar escalf el dia que feta estelles cremi en alguna lar. Tot participa de la vida i te la seva importància.
Els artistes parlem un llenguatge obert a través de les coses. I les coses ens parlen per elles mateixes i nosaltres arrodonim l’accent del seu significat.
Que hi ha darrera d’aquestes estaques?
En Cesc Homet a partir de materials recuperats, despullats de la seva funció inicial ens presenta uns personatges que amb tota la seva força, amb tota la seva presència ens impacten.
Ens les mirem amb respecte, perquè les marques de les eines, les textures, les formes, els tons d’aquestes fustes centenàries ens parlen del temps.
L’ arbre i l’arrel d’un temps. L’arrel d’un lloc que ja no és aquell lloc, ni aquella terra, ni aquell temps perquè els estem desdibuixant.
Aquestes estaques ens parlen de la petjada humana i les arrels que comparteixen la terra, de la necessitat de teixir amb les mans, artesanalment, lligams.
Tot plegat estaques amb ànima.
NOSALTRES SABEM QUE LA TERRA NO PERTANY ALS HOMES, QUE ELS HOMES PERTANYEN A LA TERRA... (frase extreta de la carta del Gran Jefe Seattle, a Franklin Pierce President dels Estats Units d’Amèrica, el 1854. Podem llegir-la complerta al Google.)
L’aire, l’aigua, la terra i el foc són considerats els elements essencials.
Aquesta vegada us proposem fer un treball-reflexió sobre la Terra.
Parlar de terra és parlar de matèria, és parlar d’escalfor, d’acolliment, de naixement... De cultius i bosc i de desert . D’alimentació, de vida i supervivència.
De pedra i sorra i pols. De minerals.
És parlar de lloc. De relació amb el lloc...
És parlar de la relació del ser humà amb el medi.
...som el gran fum de la terra.
De la terra venim,
a la terra anirem,
en la terra vivim ,
en la terra serem.
...( Fragment d’un poema-cançó de Raimon)
Els llenguatges artístics tenen la capacitat d’anar més enllà de les aparences. Suggereixen.
La voluntat de mirar forma aliança amb una imaginació inventiva que preveu una perspectiva de l’invisible, de les forces interiors de la matèria. És aquesta voluntat de veure en l’interior de totes les coses la que dona tants valors a les imatges materials de la substància. (Gaston Bachelard.)
Aquesta proposta de treball es pot afrontar, ja individualment, ja col·lectivament.
Farem, també, dos exposicions: una al Casal (treballs individuals) i una altra al PLA (treball col·lectiu). Cal apuntar-se . Les modalitats no són excloents.
Les teles es podran recollir a partir de la setmana vinent ( ho confirmarem).
Aquesta vegada surt a 18 € una tela de 60 x 60.
Cal mirar,
Amb el cor obert........sentir el ressò
Que hi ha darrera d’aquestes imatges, d’aquestes paraules ?
Paraules obertes
Imatges obertes
De la descripció al suggeriment
Vull posar l’accent en això: la meva fotografia no descriu, suggereix.
Igual que les meves paraules.
En primer lloc hi ha la necessitat de fer palès un neguit vital i després deixar que les imatges i les paraules vinguin. És un tot.
(Diane Arbus deia: el que mai he vist és el que reconec...)
És aquest exercici de recerca el que fa possible aprofundir el propi llenguatge, el que permet descobrir, intuir, allò intangible que apropa la comunicació humana.
Un altre accent el voldria posar en el tractament de l’obra: la llum és el meu material de treball, com també ho és el paper que suporta les imatges.
Tant la llum com l’ombra són material fugisser. Vulguem o no ens parlen del provisional, del precari. Com també ho fa la mirada.
El paper és un objecte físic. La seva textura, la seva naturalesa demana el tacte. Aquesta qualitat apropa i atrapa. Som cos.
Després ve la reflexió que permet descriure textos com aquest.
RESTOT
Les imatges no representen, son.
Dintre seu s’amaga la voluntat de fer visible l’invisible.
A través de les sensacions visuals i a través del pòsit de l’espectador les imatges interpel·len, qüestionen.
Em plantejo el meu treball com un concert, com un poema. Intento treure de l’espai un impacte visual, que és en definitiva, el que commou i genera significats.
Des d’un punt de vista vital i filosòfic la figura humana esdevé ombra, presencia efímera que s’esmuny.
En aquesta situació el que més m’atrau, el que més m’interpel·la son els rastres, rastres que senyalen la nostre provisionalitat, la nostra presencia.
Passos, petjades, esquerdes, fulles que es fonen a l’asfalt...
Eros, Tànatos, llums i ombres; ombres i paraules que criden les ganes de viure.
Tant el tractament de la llum, com el tractament de les còpies posen en qüestió la relació entre imatge, objecte i concepte.
La funció de l’art
Per què ha de servir l’art en moments tant transcendentals com els d’ara ?
Quan un artista fa una obra, per què la fa ?
Per què serveix l’art ?
Hi ha una tradició i una història de l’art.
En el fons en totes les èpoques l’art ha fet visible la relació del ser humà amb la realitat. Però, què és la realitat ?
L’art ha estat al servei de la màgia, de les religions, dels poders tant econòmics com polítics, per tal de fer valdre la seves arrogàncies i el seu model. L’art ha estat signe de poder i de classe.
A l’artista se’l reconeix per la seva destresa i habilitat, pel seu art.
Tot això es va acabar.
Tots tenim coses a dir.
L’artista s’implica. I és a través d’aquesta implicació que les seves formes i conceptes impliquen a l’espectador.
L’artista ha de conèixer els llenguatges de l’art . Ha de sentir la seva música. L’artista escriu amb un llenguatge obert.
Els espectadors som lectors. I llegim des de la nostre pròpia perspectiva. No hi ha dues lectures iguals.
Els artistes i els espectadors estem vinculats a la vida. Vivim. Això vol dir que som conscients de la nostra provisionalitat i que l’espai i el temps marquen una realitat sempre canviant.
L’art ens ajuda a créixer, perquè obra interrogants que ens permeten avançar en la nostra transformació tant personal com col·lectiva.
Per a mi aquesta és la funció fonamental de l’art.
Una vegada més ens exposem...
Exposar-se, ensenyar-se.
Però, què ensenyem?: l'evolució del nostre treball?, el nostre saber-fer?, donem satisfacció al nostre ego?
Per què serveix una exposició?
De què ens parla?
Parla?
Sí, perquè l'art és un llenguatge. Però, què diu?
Com comunica?
Què comunica?
El com és el que.
El com determina la nostra percepció.
Els inputs visuals deslliurats dels referents afecten de ple a la nostra sensibilitat i és aquí on podem deixar-nos endur per l'inexplicable fil de la comunicació visual.
El com és el llenguatge.
És un llenguatge obert on cada u de nosaltres l'hi donarem una interpretació, un significat del tot inexpressables.
Més enllà de la lògica.
I el com ens situa en el temps i en el lloc.
És l'ara i l'aquí, i no podem defugir-ne.
Podem buscar un fil conductor al marge, una explicació raonada i convincent. Podem justificar per raons terapèutiques, psicològiques, ideològiques i de reptes personals i tècnics.
Però la clau de cada obra està en ella mateixa. Al marge d'altres voluntats i explicacions.
Deixem que les obres ens parlin, escoltem la seva veu, la seva música.
Cal mirar, amb el cor obert… sentir el ressò.
ESTADANTS 15 OCTUBRE 2021
Art contemporani a l'institut.
La pregunta continua sent la mateixa: per a què serveix l'art?
La ciència i la tecnologia capturen la realitat, però ignoren el món: hem conquerit la realitat i hem perdut el món.
Projecte: l'última paraula
Proposta de debat sobre els processos de creació artística
Les coses no son mai perquè sí.
El sistema on estem immersos valora, per sobre de tot, l’èxit social i econòmic. Tant tens, tant vals. És més important tenir que ser.
Som caminants.
L’AUTORETRAT
Aquesta vegada ens trobem davant d’un treball que transpira ànima.
La Kerstin ho fa a través de diferents mitjans, i allà on no arriba un, arriba l’altre; i cada un d’ells amb la mateixa constant: prop i lluny de la terra. Respectant les diferents possibilitats i anant més enllà; combinant espai, gest, matèria i llum.
EL TERCER ESPAI
ARBRES
NATURARAQUI
Anar i tornar
Voldria estendre les ales i deixar-me endú.
Deixar que aquest aire transparent, net, i fresc m’acompanyés en el meu fràgil vol.
Potser així podria copsar el poema.
Silenci lleuger.
L’espai s’ha fet paraula i la paraula espai.
I aquest alè m’atrapa.
Lleuger, lleuger.
Escoltar, escoltar el silenci.
Volar...
I sentir aquella música que em configura.
Maig/Juny 2025
SILENCI
Fèlix Sampietro
Què és la realitat?
HTML Website Generator